Hermita la olla... 

Sant Gil és una ermita dedicada a sant Gil l'Eremita, que es troba al santuari de Núria, en la vall de Núria.

A l'interior es troba una icona de Sant Gil, obra de F. Roca Bon. També es troben, folrant les parets, les anomenades "rajoles de les Núries", ofrenes votives de les persones que es diuen Núria.^[1]

Els vitralls dels tres òculs de la façana representen l'olla, la campana i la creu, els objectes relacionats amb Sant Gil que han esdevingut símbols de Núria.^[1]

Al seu costat es troba, també, una font dedicada al Dr. Pere Tarrés.^[1]

Segons la tradició, es va construir l'any 1615 al lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu, en record de l'estada de sant Gil a la Vall de Núria al voltant de l'any 700.^[1]

El 1951 es va refer i el 1999 se’n feu l'última restauració. Arran d'aquestes restauracions, es van incorporar la porta adovellada i la reixa de l'antiga església del santuari de Núria, l'anterior a l'actual.^[1]

Cada 1 de setembre, l'ermita de sant Gil és al centre de la celebració de la festa d'aquest sant, presidida pel Bisbe d'Urgell.^[1]

Núria compta amb un interessantíssim historial de llegendes, però sens dubte, el relat per excel·lència és el que descriu la troballa de la Verge. Tot i ser oriünd d'Atenes, la llegenda explica que cap a l'any 700, el Bisbe San Gil va arribar a la vall de Núria procedent de Nimes, on havia fundat un monestir. Sant Gil va viure a Núria durant quatre anys, buscant la pau i la tranquil·litat de la vida eremítica. Passava els dies lliurat a la pregària ia la fabricació de les seves pròpies icones, entre elles, la imatge de la Mare de Déu de Núria. Diu la tradició que, quan Sant Gil va arribar a la vall, va portar una creu amb ell, allotjant-se en una cova que ara porta el seu nom, on va aixecar una petita capella deixant al seu interior l'actual imatge de la Verge (en realitat la imatge és de els segles XII-XIII). El Sant dedicava una part del seu temps a conviure amb els pastors que portaven el bestiar als prats, compartint amb ells les viandes, una mica de gra cuinat en una olla de coure, i quan el menjar estava preparat, Sant Gil feia sonar una campana per avisar els comensals. Seguint amb el relat tradicional, l'any 704, Sant Gil, perseguit pel rei visigot Vitisa (Witiza), reconegut iconoclasta que lluitava contra l'adoració a les talles i les icones cristianes, va fugir cap al sud de la península Ibèrica deixant ben amagat el seu petit tresor: la imatge de la Verge de Núria. Al costat de la Verge, el sant va amagar l'olla que utilitzava per fer el menjar, la creu que presidia els seus precs i la campana amb què cridava els pastors perquè vinguessin a dinar. El 1072, Amadeu, un pelegrí arribat de Damasc (Síria), guiat per un àngel, es va instal·lar a la vall a la recerca d'unes relíquies de la Mare de Déu. La seva profunda fe li va donar forces per aixecar una capella on acudirien els pelegrins, atrets per la possibilitat de trobar senyals de la Verge. La tradició data el 1079 l'any en què la Verge, la creu, la campana i l'olla fossin trobades per uns pastors, traslladant-se a la capella que Amadeu havia aixecat set anys enrere, ja que els va ser impossible baixar-la en processó fins a Queralps (sembla) ser que la Verge no va poder passar de la Creu d´En Riba i els vilatans van pensar que volia quedar-se a Núria). La més curiós de tota aquesta història és que la imatge de la Mare de Déu de Núria que podem venerar al Santuari és una talla de fusta d'estil romànic datada entre els segles XII i XIII. Les coincidències en les diferents històries que es coneixen sobre Verges trobades dins la nostra geografia podrien estar relacionades amb un fet en comú. La imatge de la Verge de Núria se situa en el mateix període de temps en què es van descobrir les imatges de la Verge de Tura (Olot), la de Meritxell (Andorra) i la del Claustre a Solsona. Totes són imatges d'estil romànic o transició entre el romànic i el gòtic i no sempre tallades en fusta i bé podrien haver estat amagades amb el propòsit de fomentar la fe entre els habitants de les poblacions properes. El fet de trobar una imatge de la Mare de Déu podia associar-se a un miracle oa un senyal diví, aportant les dosis necessàries de misticisme i espiritualitat per mantenir units als feligresos.

Segons ens narra el prevere Fortià i Solà a la seva obra “Història de Núria”, l'anacronisme que s'ha constatat entre l'escultura de la Verge i els primers indicis de culte religiós a Núria podria estar relacionat amb els càtars. L'any 1198, Ramon Roger de Foix i Arnau de Castellbò, nobles de l'Urgell convertits al catarisme, van liderar una invasió albigenca per tota la regió, el principal objectiu de la qual van ser les esglésies. Fortià i Solà creu possible en els seus escrits que els càtars arribessin a Núria i que destruïssin la primitiva imatge de la Verge, justificant així que l'actual imatge fos tallada després d'aquests fets. Encara que els seus trets són primitius, la talla encara conserva la seva policromia original, mostrant a la Vígen Maria amb el nen Jesús assegut sobre el seu genoll esquerre. El petit manté una de les mans enlaire, en senyal de benedicció. Tant la Verge com el nen vesteixen túnica i mantell. Abans de ser restaurada, la imatge presentava un color fosc, semblant al de la Mare de Déu de Montserrat, provocat en part per la humitat, els canvis de temperatura, el fum de les espelmes i el pas del temps.